MODEL OSI

Què és?

OSI és un model de referència d’una arquitectura de capes per xarxes d’ordinadors i sistemes distribuïts, proposada per la ISO (International Organitzation for Standarditzation) com a estàndard d’interconnexió de Sistemes Oberts.

Jerarquia de capes

La informació enviada a través de les xarxes es divideix en petits paquets seguint la divisió de les capes OSI per tal de que els ordinadors puguin comprendre millor la informació.

Cada capa del model correspon a una càpsula anomenada PDU (unitat de dades del protocol).

Capa física – Capa 1

És la capa més baixa de el model OSI. És la que s’encarrega de la topologia de xarxa i de les connexions globals de l’ordinador cap a la xarxa, es refereix tant al medi físic com a la forma en què es transmet la información.

Les seves principals funcions es poden resumir com:

• Definir el mitjà o mitjans físics pels quals va a viatjar la comunicació: cable de parells trenats, cable coaxial, guies d’ona, aire, fibra òptica.
• Definir les característiques materials (components i connectors mecànics) i elèctriques (nivells de tensió) que es van a usar en la transmissió de les dades pels mitjans físics.
• Definir les característiques funcionals de la interfície (establiment, manteniment i alliberament de l’enllaç físic).
• Transmetre el flux de bits a través del mitjà.
• Fer servir els senyals elèctrics de el mitjà de transmissió, pols en un endoll, etc.
  Garantir la connexió (encara que no la fiabilitat d’aquesta connexió).

Capa d’enllaç de dades – Capa 2

Aquesta capa s’ocupa de l’adreçament físic, de l’accés a l’mitjà, de la detecció d’errors, de la distribució ordenada de trames i de control de l’flujo.

És un dels aspectes més importants de revisar en el moment de connectar dos ordinadors, ja que està entre la capa 1 i 3 com a part essencial per a la creació dels seus protocols bàsics (MAC, IP), per a regular la forma de la connexió entre ordinadors, determinant el pas de trames (unitat de mesura de la informació en aquesta capa, que no és més que la segmentació de les dades traslladant-los per mitjà de paquets), verificant la seva integritat, i corregint errors.

Per la qual cosa és important mantenir una excel·lent adequació a el medi físic , amb el mitjà de xarxa que redirecciona les connexions mitjançant un router.

Donades aquestes situacions cal recalcar que el dispositiu que usa la capa d’enllaç és el Switch que s’encarrega de rebre les dades del router i enviar cada un d’aquests als seus respectius destinataris, donada aquesta situació es determina com el mitjà que s’encarrega de la correcció d’errors, maneig de trames, protocol·lització de dades (es diuen protocols a les “regles de cortesia “o convencions que ha de seguir qualsevol capa de el model OSI).

Capa de xarxa – Capa 3

S’encarrega d’identificar l’enrutament existent entre una o més xarxes. Les unitats de dades s’anomenen paquets, i es poden classificar en protocols enrutables i protocols de enrutamiento.

• Enrutables: viatgen amb els paquets (IP, IPX, APPLETALK)
• Encaminament: permeten seleccionar les rutes (RIP, IGRP, EIGRP, OSPF, BGP).

L’objectiu de la capa de xarxa és fer que les dades arribin des de l’origen a la destinació, tot i que tots dos no estiguin connectats directament sinó que utilitzin dispositius intermedis. Els dispositius que faciliten tal tasca es denominen encaminadors o encaminadors, encara que és més freqüent trobar-lo amb el nom en anglès routers. Els routers treballen en aquesta capa, encara que poden actuar com a switch de nivell 2 en determinats casos, depenent de la funció que se li assigni. Els tallafocs actuen sobre aquesta capa principalment, per descartar adreces de determinades màquines o limitar l’accés a certes d’elles.

En aquest nivell es realitza l’adreçament lògic i la determinació de la ruta de les dades fins a la seva receptor final.

Capa de transport – Capa 4

Capa encarregada d’efectuar el transport de les dades (que es troben dins de l’paquet) de la màquina origen a la de destí, sense importar el tipus de xarxa física que estigui utilizando.

La PDU (unitat d’informació) de la capa 4 es diu Segment o Datagrama, depenent de si correspon a TCP o UDP, el primer orientat a connexió (transmissió verificada, eventualment retransmesa) i l’altre sense connexió (poden perdre algunes dades pel camí) . Treballen, per tant, amb ports lògics i juntament amb la capa xarxa donen forma als coneguts com Sockets IP: Port (exemple: 191.16.200.54:80).

Capa de sessió – Capa 5

Aquesta capa és la que s’encarrega de mantenir i controlar l’enllaç establert entre dos ordinadors que estan transmetent dades de qualsevol índole. Per tant, el servei proveït per aquesta capa és la capacitat d’assegurar que, donada una sessió establerta entre dues màquines, la mateixa es pugui efectuar per a les operacions definides de principi a fi, reprenent-les en cas de interrupción. En molts casos , els serveis de la capa de sessió són parcial o totalment prescindibles.

Capa de presentación – Capa 6

L’objectiu és encarregar-se de la representació de la informació, de manera que encara diferents equips puguin tenir diferents representacions internes de caràcters, les dades arribin de manera reconocible.

Aquesta capa és la primera a treballar més el contingut de la comunicació que el com s’estableix la mateixa. S’hi tracten aspectes com ara la semàntica i la sintaxi de les dades transmeses, ja que diferents ordinadors poden tenir diferents formes de manejar-les. Per exemple, un mateix lloc web pot adequar la presentació de les seves dades segons s’accedeixi des d’un ordinador convencional, una tableta, o un telèfon intel·ligent.

Aquesta capa també permet xifrar les dades i comprimir-los. Per tant, es podria dir que aquesta capa actua com un traductor.

Capa d’aplicació – Capa 7

Ofereix a les aplicacions la possibilitat d’accedir als serveis de les altres capes i defineix els protocols que utilitzen les aplicacions per intercanviar dades, com correu electrònic (Post Office Protocol i SMTP), gestors de bases de dades i servidor de fitxers (FTP) . Hi ha tants protocols com aplicacions diferents i ja que contínuament es desenvolupen noves aplicacions el nombre de protocols creix sense parar.

Cal aclarir que l’usuari normalment no interactua directament amb el nivell d’aplicació. Sol interactuar amb programes que al seu torn interactuen amb el nivell d’aplicació però ocultant la complexitat subjacent.